dissabte, 18 de desembre del 2010

Reflexions de R. Panikkar

 Exposem un fragment del llibre "El matí amb Raimon Panikkar" d'Antoni Bassas, publicat a Proa el 2008. 
El fragment forma part del capítol dedicat a "El desencís de la política", on el savi reflexiona sobre aquest sentiment tant extès i contemporani. El retall parla de la segona de diferents maneres de fer útil la política per a la nostra societat, i tracta en concret dels barris. 
Es tracta d'un llibre del tot recomanable per les seves reflexions tant aplicables a temes d'estricte contemporaneitat.

El segon seria el meu entorn immediat. El poble, o el barri, perquè les megalòpolis no són ciutats, són monstres. El meu barri. Intentem que no posin això aquí. Que no posin allò allà. Jo acabo d'arribar d'Itàlia. Itàlia no té centrals nuclears, per a l'electricitat. La compren a França, que els surt més barat. Però per què no té centrals nuclears? Perquè el poble italià, amb tota la seva anarquia, poble rere poble, quan s'anaven a implantar, es van bellugar, es van mobilitzar i van dir: "Aquí, no!" No podien dir: "A Itàlia, no!" Però deien: "En aquest territori, no!" I van anar de territori en territori, i ara no en tenen, i estan contents. Econòmicament fins i tot els surt a compte. Si no donem aquesta formació política de què parlàvem, o se'n pot dir formació humana, i només ens mediquem amb pastilles, no ens en sortirem. No es pot estar esperant que surti un altre polític que ho faci una mica millor. Aleshores anem a parar a allò que deia Kant: el despotisme. Si surt un líder que parli bé, que entusiasmi a la gent, tindrà la majoria de vots i aleshores podrà fer. Però això no serveix. Aquests remeis només immediats són petites drogues. Però això del gran polític que ens ha de salvar a mi no m'entusiasma gaire. Trobo gairebé millor, si se sap aprofitar, que aquest desencís serveixi per buscar nous camins, i com que són nous ningú no pot dir com s'han de fer. Serà un camí que s'anirà fent a mesura que s'avança. Hem de creure en la dignitat humana. Pensar que només una ciutat de 200.000 habitants pot tenir una bona coral és una bufetada als pobles de 30.000 habitants. Per a tenir una bona coral o una bona orquestra necessitem almenys poder triar i tenir 200.000 persones. Doncs no és veritat. El que passa és que en una ciutat més gran farem un teatre que guanyarà alguns diners, i en l'altre no, ho faran per divertir-se (sense perdre-hi diners), per divertir-se i ser creatius...